dijous, 14 d’abril del 2011

14 DE ABRIL DE 1931: LA ECLOSIÓN DE LA ESPERANZA


Guillermo Lusa (*)

En abril de 1931, hace 80 años, estallaba machadianamente la primavera con la proclamación de la República. Una monarquía desprestigiada y corrupta, comprometida hasta las cejas con la dictadura de Primo de Rivera y con el desastre del ejército español en Annual, desaparecía de la escena empujada por una ciudadanía ansiosa de reformas políticas, sociales y éticas.

La imagen alegre de esta República, que llenó de ilusión a los pueblos de España, ha sido sistemática y planificadamente borrada del imaginario histórico por los publicistas franquistas y sus epígonos contemporáneos, imagen que pretenden sustituir por la azarosa y violenta de los últimos meses de la República, cuando el terrorismo de los pistoleros falangistas desestabilizaba al gobierno legítimo surgido de las urnas en febrero de 1936.

En la primavera de hace 80 años empezaron a ponerse las bases para elaborar una de las constituciones más avanzadas de su tiempo: libertad de pensamiento, derechos de la mujer, separación Iglesia-Estado, educación pública laica y gratuita... El gobierno provisional de la República tuvo que enfrentarse a numerosos problemas. España era en los albores de la década de los 1930 un país predominantemente agrario, con enormes desigualdades en la propiedad de la tierra, con industria escasa y muy concentrada en pocas zonas, con enormes tasas de analfabetismo, con una inadecuada e ineficaz organización del Estado, corroída por la oligarquía y el caciquismo. Durante el primer bienio, el gobierno de Azaña impulsó un moderado programa de reformas: incremento de los gastos en educación, dignificación del magisterio, proyecto de reforma agraria, descentralización del Estado (Estatuto de Cataluña), modernización del ejército, educación popular (Misiones Pedagógicas) ...

Pero, como todos sabemos, la República sucumbió ante una sublevación militar reaccionaria apoyada por las potencias fascistas. Derrotada la España republicana –abandonada por las democracias occidentales– una feroz represión se abatió sobre los vencidos. Arrojado medio millón de personas al exilio en condiciones lastimosas, España se convirtió en una inmensa cárcel, sobre la cual los vencedores se aprestaron a edificar un Nuevo Estado, inspirado tanto en los totalitarismos alemán e italiano como en los ecos de la España imperial de varios siglos atrás. Fueron derogadas las leyes republicanas que habían intentado tímidamente modernizar las arcaicas estructuras sociales y mentales del país, desde la Reforma Agraria hasta la Ley de Divorcio, incluyendo los estatutos de autonomía y las normas que hacían posible la coeducación en las escuelas. Fue prohibido el uso público del catalán, del euskera y del gallego. Se disolvieron los partidos de izquierda y se persiguió y castigó a sus miembros, y lo mismo se hizo con masones y protestantes. Porque el afán destructor del Nuevo Estado no se limitó a las instituciones republicanas, sino que se pretendió eliminar de nuestra Historia a la democracia, al parlamentarismo, a la Ilustración y a todas las demás señas de modernidad características de nuestra civilización europea.

La resistencia al franquismo existió de una u otra forma hasta la muerte del dictador, pero no fue lo suficientemente fuerte como para derrocarlo, aunque sí lo fue para evitar la perpetuación pura y simple del ominoso régimen. El resultado de la compleja y nada modélica Transición ha sido una monarquía parlamentaria en la que, bajo formas democráticas, lo esencial de los resortes del poder sigue residiendo en las clases y grupos sociales que se aprovecharon del franquismo.

Aparentemente, los pueblos de España están hoy alienados y embrutecidos por el fútbol y la televisión basura. Pero bajo esa apariencia de completa sumisión existe una creciente indignación ante las penalidades económicas, las dificultades para encontrar trabajo, la corrupción dominante y el desmantelamiento de nuestro raquítico “estado del bienestar”. El malestar frente al sistema, frente al régimen monárquico, todavía no ha cristalizado ni política ni socialmente como para constituir una alternativa global creíble. Pero cada vez son más numerosas las iniciativas y propuestas de coordinación para luchar contra la exclusión y el desempleo, contra los desahucios de viviendas, contra las injerencias de la burocracia europea en connivencia con los grandes intereses financieros, y en demanda del aumento del gasto social y de una reforma fiscal que obligue a tributar a las grandes empresas, a los beneficios de los bancos y a las transacciones financieras especulativas.

Estamos convencidos de que cuando estos proyectos de cambios profundos se consoliden y, con el trabajo y la ilusión de muchísimas personas, consigan alcanzar la hegemonía política, social, intelectual y moral que merecen, el ideal de la Republica y sus valores impregnarán y darán forma a la sociedad más justa, racional y feliz que ha de sustituir al desorden secular establecido que hoy padecemos.

Los republicanos y republicanas de Sabadell seguiremos trabajando por el advenimiento de esa nueva eclosión de la primavera republicana, ocurra en el mes que ocurra...


(*) Profesor universitario. Associació Sabadell per la República.

dilluns, 11 d’abril del 2011

República i democràcia: termes que no sempre són sinònims


DIMARTS 12 d'ABRIL de 2011, a les 19 hores, al Casal Pere Quart de Sabadell, es desenvoluparà la NOVENA CONFERÈNCIA del cicle “Els orígens del futur. Elements de republicanisme”, organitzat per l'Associació Sabadell per la República i l'Aliança Francesa, amb la col·laboració del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB.

Aquesta conferència serà pronunciada per JOAQUÍN MIRAS, i es titula

República i democràcia: termes que no sempre són sinònims

Tots dos conceptes es refereixen a l'ordre que organitza la societat, és a dir, la polis o la civitas. Són termes que no procedeixen de l'elaboració teorética, són part de l'ethos o cultura de vida. Ambdues paraules sostenen la sobirania real dels ciutadans sobre la seva societat.

La diferència fonamental estreba en la manera de definir l'univers d'individus que constitueix la ciutadania. En l'ordre republicà no està definida d'entrada la idea de la universalitat de drets i deures. És la democràcia la branca republicana que obre aquesta porta. Des del seu origen es denominava democràcia a el “poder del demos”, és a dir, dels pobres. A més, enfront del caràcter institucional de la república, la democràcia és un moviment organitzat. Democràcia és nom de moviment.

JOAQUÍN MIRAS és filòleg, professor de l'IES Pau Vila de Sabadell. Ha treballat en la restitució del pensament polític republicà a la reflexió marxista, massa dominada pels molt influents corrents més economicistes. Miras és autor de Repensar la política, refundar la izquierda (El Viejo Topo, Barcelona, 2002) i de nombrosos articles a les revistes Rebelión, Sin Permiso i El Viejo Topo, com ara “Sobre la tradición revolucionaria popular”, “Para fundar una república”, “La democracia jacobina”, “El debate de la izquierda: la educación del educador”, etc. En l'actualitat prossegueix les seves reflexions teòriques, que li han ocupat i preocupat durant els últims anys, sobre la democràcia republicana.

dilluns, 4 d’abril del 2011

Dones, mainada i repressió franquista


El proper DIMARTS 5 d'ABRIL de 2011, a les 19 hores, al Casal Pere Quart de Sabadell, es desenvoluparà la VUITENA CONFERÈNCIA del cicle “Els orígens del futur. Elements de republicanisme”, organitzat per l'Associació Sabadell per la República i l'Aliança Francesa, amb la col·laboració del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB.

Aquesta conferència serà pronunciada per MIQUEL IZARD, i es titula

Molt de memòria i pocs records. Dones, mainada i repressió franquista

Al llarg de la dictadura, assassina, carcerària, esclavista, obscurantista, pia, miserable, intolerant, misògina i hipòcrita, que suposà retrocedir no a 1930 sinó a 1492, dos grups, mainada i dones, patiren una repressió brutal a nivell legal, escolar o d’usos i costums –i més encara si tenim present el molt que s’havia assolit en els anys immediatament anteriors- ultra això, la infàmia l’han negligit força historiadors sols interessats pels herois adults i mascles del passat.

MIQUEL IZARD, professor emèrit del Departament d'Antropologia Social i Hª d'Amèrica en la Universitat de Barcelona, es va exiliar a Veneçuela expulsat per Franco de la docència. Es va interessar pel rebuig a la colonització i, en concret, per les societats cimarrones. Ha ensenyat a la Universitat dels Andes (Mèrida, Veneçuela), a la Central de Caracas, a la de la República de Montevideo, a la Nova York University i a la PUCI de Sao Paulo. Entre els seus llibres destaquen Esclavos y negreros, Bruguera, Barcelona, 1975; El miedo a la revolución, Tecnos, Madrid, 1979; Tierra firme, Alianza, Madrid, 1987; Orejanos, cimarrones y arrochelados. Los llaneros del Apure, Sendai, Barcelona, 1988; Sin leña y sin peces deberemos quemar la barca, Libros de la Frontera, Barcelona, 1998; El rechazo a la civilización, Península, Barcelona, 2000; El miedo a la revolución, Centro Nacional de Historia, Caracas, 2009. Des de fa uns quants anys, arran de la seva jubilació, investiga sobre l'estiu de 1936 i el franquisme a Catalunya.

dilluns, 28 de març del 2011

La cultura insurreccional dels republicans federals


El proper DIMARTS 29 de MARÇ de 2011, a les 19 hores, al Casal Pere Quart de Sabadell, es desenvoluparà la SETENA CONFERÈNCIA del cicle “Els orígens del futur. Elements de republicanisme”, organitzat per l'Associació Sabadell per la República i l'Aliança Francesa, amb la col·laboració del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB.

Aquesta conferència serà pronunciada per LLUÍS FERRAN TOLEDANO, i es titula

La cultura insurreccional dels republicans federals

El republicanisme es va veure obligat a utilitzar diverses formes de protesta, d’entre les quals, la guerra de partides i la insurrecció armada van ser una de les més utilitzades en les dècades centrals del segle XIX. Milícies, cossos de voluntaris republicans locals, guerrilles, van ser totes elles formes de mobilització d’un gran significat polític. Sovint, van constituir el camí principal per a fer realitat i de forma més immediata la República somiada, la llibertat i la justicia social.

LLUÍS FERRAN TOLEDANO és professor del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB. Ha estat director de Projectes del Centre d’Història Contemporània de Catalunya (Generalitat de Catalunya) i responsable de recerca i de doctorat del seu departament a la UAB. Està especialitzat en l'estudi de les conteses civils del segle XIX (historia del pensament polític, revolució i contrarevolució, memòria política, guerrilles). Ha estudiat en profunditat les corrents antiliberals, sobretot el carlisme. Entre els seus llibres i articles més coneguts figuren Carlins i catalanisme: la defensa dels furs i de la religió a la darrera carlinada, 1868-1875; Entre el sermó i el trabuc: el carlisme català contra la revolució setembrina (1868-1872); Antiliberalisme i Guerra Civil a Catalunya: el moviment carlí davant de la revolució democràtica i la tercera guerra carlina, 1868-1876; Aux armes, citoyens! Reflexions sobre l'organització de l'exèrcit de la Revolució Francesa; El caudillaje carlista y la política de las partidas.




dilluns, 21 de març del 2011

La construcció franquista d'una memòria de la Segona República


DIMARTS 22 de MARÇ de 2011, a les 19 hores, al Casal Pere Quart de Sabadell, es desenvoluparà la SISENA CONFERÈNCIA del cicle “Els orígens del futur. Elements de republicanisme”, organitzat per l'Associació Sabadell per la República i l'Aliança Francesa, amb la col·laboració del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB.

Aquesta conferència serà pronunciada per CARME MOLINERO, i es titula

La construcció franquista d'una memòria de la Segona República

El règim franquista va desenvolupar una potentíssima política de la memòria destinada a mantenir viva una imatge del passat concorde als seus referents ideològics i als seus interessos polítics. Amb aquest propòsit va situar la guerra civil al centre de l’escena: com a punt d’arribada dels desastres a què havia conduït el liberalisme i la democràcia, i com a punt de partida del que es presentava com el ressorgiment d’Espanya. El discurs franquista sobre la II República no es va alterar al llarg de les dècades atesa la seva funcionalitat política.

CARME MOLINERO és professora d’Història Contemporània a la UAB i forma part de l’equip de direcció del CEFID, Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica. La seva recerca s’ha centrat en la història social i política espanyola des de la instauració del règim franquista. A més dels articles publicats en revistes especialitzades i en obres col·lectives, és autora de La captación de las masas. Política social y propaganda en el régimen franquista. En col.laboració amb Pere Ysàs ha publicat entre d’altres els llibres L’oposició antifeixista a Catalunya 1939-1950 (1981); Patria, Justicia i Pan. Nivell de vida i condicions de treball a Catalunya 1939-1951 (1985); Els industrials catalans durant el franquisme (1991); El règim franquista. Feixisme, modernització i consens (1992); Productores disciplinados y minorías subversivas. Clase obrera y conflictividad laboral en la España franquista (1998); Catalunya durant el franquisme (1999); La anatomía del franquismo. De la supervivencia a la agonía (1945-1977) (2008); Els anys del PSUC. El partit de l’antifranquisme (1956-1981) (2010). Entre els treballs com a editora es poden destacar els llibres Una inmensa prisión. Los campos de concentración y las prisiones durante la guerra civil y el franquismo (2003) i La transición, treinta años después (2006) .

diumenge, 13 de març del 2011

Militars i liberalisme, democràcia, República


el proper DIMARTS 15 de MARÇ de 2011, a les 19 hores, al Casal Pere Quart de Sabadell, es desenvoluparà la CINQUENA CONFERÈNCIA del cicle “Els orígens del futur. Elements de republicanisme”, organitzat per l'Associació Sabadell per la República i l'Aliança Francesa, amb la col·laboració del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB.

Aquesta conferència serà pronunciada per MANUEL SANTIRSO, i es titula

Militars i liberalisme, democràcia, República

Liberals, carlins, demòcrates, reaccionaris, republicans, feixistes, nacionalistes catalans ... els militars de l'Espanya contemporània van professar tots els credos i fins fa poc van prendre part activa en la vida política del país al costat dels seus conciutadans. L'aposta d'una part d'ells per la revolta de 1936 i la posterior dictadura franquista ha fet oblidar el decisiu paper que havien representat els seus predecessors en la instauració de les llibertats individuals i el règim constitucional. Rafael del Riego, Joan Prim o Fermín Galán també van vestir l'uniforme.

MANUEL SANTIRSO és professor d'història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va doctorar el 1994 amb una tesi sobre la revolució liberal i la guerra civil de 1833-1840 a Catalunya. Una part d'ella la publicaria editorial Pagès el 1999. A aquest llibre li han seguit una edició dels Acords reservats de la Junta de Berga, 1837-1839 (Berga, Institut de Cultura de Berga-Diputació de Barcelona, 2005), un estudi comparatiu de l'Europa liberal de 1830 a 1870, Progreso y libertad (Ariel, 2008), i diversos articles en revistes científiques. Acaba d'entrar en premsa el seu conjunt d'estudis El informe Tański y la guerra civil de 1833-1840 (Ministerio de Defensa, 2011).

dimarts, 1 de març del 2011

El PSUC. La reivindicació de la democràcia en la guerra civil


El proper DIJOUS 3 de MARÇ de 2011, a les 19 hores, al Casal Pere Quart de Sabadell, es desenvoluparà la TERCERA CONFERÈNCIA del cicle “Els orígens del futur. Elements de republicanisme”, organitzat per l'Associació Sabadell per la República i l'Aliança Francesa, amb la col·laboració del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB.

Aquesta conferència serà pronunciada per JOSEP LLUÍS MARTIN RAMOS, i es titula

El PSUC. La reivindicació de la democràcia en la guerra civil

L'origen de la guerra civil va ser el cop feixista encapçalat per un grup de militars, que van buscar des del primer moment el suport de les potències feixistes europees. El PSUC, constituït immediatamente després del cop, va liderar en el si del moviment obrer la resposta antifeixista que, partint d'una concepció defensiva del Front popular, va evolucionar cap a la formulació d'un projecte republicà, democràtic i popular; cap a la postulació d'una concepció de la democràcia que havia de començar amb les llibertats polítiques, però no acabar en elles, sinó culminar en un procés de transformació social que tingués com a referent els interessos de la majoria del poble. Contra el tòpic del rebuig de la revolució atribuït al PSUC, que és plenament fals, la conferència mostrarà com el PSUC el que va fer va ser rebutjar un model abstracte, dogmàtic, descontextualitzat o ahistòric de la revolució i va considerar que aquesta hauria de ser el resultat d'un procés històric concret, el primer graó del qual ho constituïa derrotar el feixisme, guanyar la guerra, mitjançant una àmplia aliança de totes les classes populars.

JOSEP LLUÍS MARTIN RAMOS és professor al Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB. Ha treballat de manera particular en la història del marxisme polític (socialisme i comunisme); entre els seus llibres més coneguts estanEls orígens del Partit Socialista Unificat, Barcelona, 1977; El socialismo español, Barcelona, 2001; Rojos contra Franco. Historia del PSUC (1939-1947), Barcelona, 2002; Les veus de la presó, Barcelona, 2003; Historia de la UGT (vol. 2): entre la revolución y el reformismo (1914-1931), Madrid, 2008; El socialismo español, Barcelona, 2001. Actualment està acabant un llibre sobre el PSUC a la guerra civil.